UN MANUAL MORALISTA DEL XVII, DE RARA EDICIÓN, EN LA BIBLIOTECA DE ALCOI

La Biblioteca Municipal de Alcoi conserva un curioso tratado moralista del siglo XVII. Un volumen singular de una edición de 1672 y que está considerado como uno de los manuales misóginos del Barroco hispano.

[Artículo publicado en el diario INFORMACIÓN]

Los tratados sobre lo femenino tienen gran arraigo en la literatura hispánica. Y entre ellos destaca la aportación del valenciano Jaume Roig con su “Espill”, escrito en torno a 1460, más o menos cuando Joanot Martorell comenzaba la redacción del “Tirant lo Blanc”. “L’Espill” es una feroz diatriba contra las mujeres que se enmarca en el debate sobre la condición femenina que se suscita en la literatura desde el siglo XIII. Debido a su exagerada posición en contra de las féminas, a Roig se le achaca haber escrito el manual por excelencia de la misoginia medieval. Su repercusión fueron ya tan contundente en su época que algunos críticos literarios consideran que la contestación a la misoginia del libro de Roig fue lo que impulsó a sor Isabel de Villena a escribir su Vita Christi.

De título casi inacabable, “Noticias muy necessarias que deven todos saber para que les sea fácil el camino de el Cielo, pues por no saberlas, y executarlas, pudiendo, se han condenado un sin número de Almas, particularmente de las Señoras, y demàs Mugeres”, se trata de un impreso de finales del siglo XVII, toda una rareza al tratarse del único ejemplar conocido en España y que se puede consultar en la Biblioteca Municipal. Según un estudio de la profesora María Luisa Candau, este librito está considerado un ejemplo de los manuales misóginos por excelencia del Barroco hispano.

Con la Contrarreforma religiosa impulsada desde el Concilio de Trento, los tratadistas tratan de recuperar los valores tradicionales femeninos frente al ambiente cortesano del renacimiento: una mujer sumisa, austera, discreta, laboriosa, virgen y casta. Y sobre ella centran sus ataques, en la naturaleza defectuosa del sexo femenino, bien por su nacimiento, bien por su inclinación al mal desde su aparición en el Paraíso. Una tradición cultural que aunaba imágenes de mujeres convertidas en símbolos del mal, la tentación y la desgracia, como Eva y la manzana, y la expulsión del Paraíso, o Pandora y su curiosidad, origen de los males futuros. Esta cultura misógina se transmitió a los autores barrocos, los confesores y los predicadores que la propagaban desde sus escritos, el púlpito o el confesonario.

La aparición de los escotes en los vestidos femeninos dio lugar, además, a que estallase una sorprendente “polémica de los escotados” entre los autores religiosos, quienes debatían en torno a la naturaleza de la gravedad del pecado de las mujeres por el lucimiento de sus pechos. Para unos, pecado venial; para otros, siguiendo a los Padres de la Iglesia, pecado mortal. Los moralistas del Barroco atacaban por extensión todo lucimiento en el atavío. En el caso de las mujeres, las galas y adornos perseguían, pensaban ellos, objetivos de mayor calado: atraer miradas, halagos y, en el peor de los casos, amantes.

La confesión (c. 1750) de Pietro Longhi 

Los contactos físicos que se producían en la confesión tenían, ciertamente, en constante alerta a los obispos. A mediados del siglo XVI se introdujo el confesionario para establecer una barrera física efectiva entre el confesor y la penitente. En 1561 la solicitación (delito cometido por el sacerdote que, aprovechando la intimidad de la confesión, requería favores sexuales o tocamientos a una feligresa) pasó a ser competencia del Santo Oficio de la Inquisición. La Orden de San Francisco había ordenado a sus religiosos que no absolviesen a las mujeres que “llegasen a confesarse con ellos enseñando sus carnes con sus escotados”. Los jesuitas predicaban que las mujeres “subieran los jubones hasta el cuello” para evitar dejar sus pechos a la vista del confesor. Pero el escándalo no menguaba. Entre los valencianos es famoso el caso del párroco de Benigànim, juzgado en 1608 por haber solicitado favores, nada más y nada menos, a 29 mujeres, la mayoría de ellas mozas, “con palabras lascivas y amorosas”.

¿Qué debían hacer, pues, las mujeres para no caer en pecado ni provocar al varón? Pedro de Jesús, el autor del tratado en cuestión, animaba a las “señoras” a corregir su vestimenta y eliminar sus escotes. Y, por haber usado de dichos escotes en el pasado debían hacer “una confesión general” porque de no hacerlo, “tendrán grandísimas angustias en la hora de la muerte y grande batería del demonio... si no procuran ahora con tiempo hazer penitencias y ajustar sus vidas...”. Unas opiniones y consideraciones morales que, tres siglos después, nos resultan totalmente disparatadas.

SOBRE LA BIBLIOTECA DE L’ANTIC CONVENT DE SANT AGUSTÍ D'ALCOI (I)

Entre el fons històric que conserva la Biblioteca Municipal d’Alcoi, hi ha alguns llibres que procedeixen de la desapareguda biblioteca del convent de Sant Agustí d’Alcoi, com és el cas dels diversos volums de l’obra Commentarium in Biblia de Calmet.

        Dom Agustí Calmet

Monjo benedictí francés, exegeta i teòleg, Calmet va nàixer a Menil la Horque l’any 1672. Educat en el monestir benedictí de Breuil, va professar en religió l’any 1688 en la congregació de Saint Vannes. Arribat al grau sacerdotal l’any 1696, va ser destinat a la docència de filosofia i teologia en l’abadia de Moyen-Moutier, on arribà a ser nomenat superior en 1704. En 1715 fou escollit prior de Lay; en 1718, abat de Saint Leopold de Nancy i, finalment, en 1728 abat de Senones, a la Lorena, abadia en què va morir l’any 1757.

Retrat de Calmet segons Klauber (ca. 1758). Biblioteca Nacional de Portugal

Autor prolífic, publicà nombroses obres d’exegesi, arqueologia, història i teologia de caràcter molt erudit. Al marge de la seua producció teològica, destaca la seua obra exegètica i històrica en fer ús de la documentació que trobà en les diverses abadies benedictines on residí. La difusió dels seus llibres va ser molt àmplia i fou traduït des del francés al llatí, llengua universal aleshores, castellà, alemany i anglés. Entre les seues obres més importants destaquen la Histoire de l’Ancien et du Nouveau Testament (París, 1707-1716, 23 vols.), de la qual se’n feren dues edicions en llatí a Lucca en 1730 i 1767; les Dissertations qui peuvent servir de prolegomènes de l’Escriture Sainte (Avignon, 1715); el Trésor d’antiquités sacrées et profanes (París, 1722); la Histoire sainte de l’Ancien et du Nouveau Testament et des juifs (París, 1718), traduïda a l’anglés, l’alemany i el llatí; la Sainte Biblie, una obra amb quantitat d’edicions, pràcticament un “best seller” de l’època; i el Dictionnaire historique, géographique, critique cronologique et littéral de la Biblie (París, 1720).

A terres hispàniques l’obra de Calmet també abastà una gran popularitat, no únicament entre l’estament eclesiàstic, sinó fins i tot entre els mateixos il·lustrats, fins al punt que el futur ministre de Foment, Jovellanos, com que desconfiava de la competència de les universitats, recomanà als col·legials de la Universitat de Salamanca que consultaren les obres del P. Calmet com una excel·lent preparació per a l’estudi de les Sagrades Escriptures. Tanmateix, per a un esperit més crític com el de valencià Gregori Mayans l’obra de Calmet no li mereixia molta confiança.

El Temple de Salomó segons el Dictionnaire de Calmet.

       L’obra de Calmet a Alcoi

Segons consta en els exlibris manuscrits que apareixen en les portades dels diversos volums del Commentarium... de la Biblioteca Municipal, fou el P. Antonino Sanchis qui va adquirir en un primer moment estos llibres de Calmet, els quals a la seua mort passaren a la biblioteca del convent de Sant Agustí d’Alcoi.

El P. Sanchis, frare d’aquest convent alcoià, va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en este monestir i sembla que va tenir també una acreditada fama com a predicador. Per la documentació consultada a l’Arxiu Municipal d’Alcoi, el P. Sanchis va pronunciar en 1709 el sermó de la festa del patró Sant Jordi, ja com a sotsprior del convent. Eixe mateix any predicà també el sermó “en la festividad que hizo esta villa [de Alcoi] en hazimiento de gracias de la rendición del castillo de Alicante”. Entre 1717-1720 i 1723-1729 fou votat prior del convent d’Alcoi. L’any 1724 fou escollit per a pronunciar el sermó de Quaresma, que era la prèdica més solemne i millor remunerada de tot l’any litúrgic. Eixe mateix any l’Ajuntament li encarregà igualment el sermó per la proclamació del rei Lluís I de Borbó. El P. Sanchis deixà el priorat en 1730; quatre o cinc anys després va adquirir de segur el Commentarium.... que hui podem consultar a la Biblioteca Municipal.

       

El Commentarium in Biblia

Amb este nom abreujat hom coneix habitualment l’edició comentada que Calmet féu de la Bíblia i que començà a publicar originalment en francés i a París a partir de 1707. Des de llavors les edicions són contínues a tota Europa. El text es tradueix al llatí i el publica primer a Venècia Sebastiano Coleti entre 1730 i 1732 (Venetiis: apud Sebastianum Coleti, 8 t.  en 9 vols.; he trobat exemplars a les biblioteques públiques d’Oriola, Segòvia i Toledo), y després a Lucca, els germans Salvatore i Giovanni Domenico Marescandoli a partir de 1731 (Lucae: typis Salvatoris et Jo. Domenici Marescandoli, 1731; he localitzat exemplars en les biblioteques públiques de Burgos i Segòvia).

Quasi de forma coetània apareix l’edició del Commentarium... que hi ha a Alcoi. És en concreto en 1734 quan els alemanys Philip, Martin i Johann Veith editen a Augsburg els llibres del Commentarium... (Augustae Vindelicorum & Graecii : sumptbus Philipi, ac Martini Veith, et Joannis fratres haeredum, 1734; localitzat exemplar a la biblioteca pública de Burgos).

Els Veith trauran entre 1755 i 1760 una nova edició del Commentarium... (Augustae Vindelicorum & Wirceburgi: sumptibus Martini Veith..., 1755-1760; 8 t. en 9 v.; amb exemplars localitzats a les biblioteques públiques de Lleó, Toledo i Zamora), a la qual continuarà entre 1767 i 1775 una nova edició a càrrec de l’impressor italià S. Coleti (Venetiis:  typis Sebastiani Coleti, 1767-1775; 8 v.; un exemplar en la Biblioteca pública de Zamora).

A la Biblioteca Municipal de Alcoi conserven quatre volums de l’edició de 1734 dels germans Veith, els toms 2n, 3r, 4rt i 5è.

LA DEVOCIÓ ALCOIANA A LA MARE DE DÉU DEL PILAR

Segons un xicotet opuscle editat l’any 1942 amb el títol de Breve historia de la devoción y fe de Nuestra Señora del Pilar en Alcoy, a expenses de les associacions “Caballeros del Pilar” i “Corte de Honor”, i donat a conéixer, el 1985, per l’amic Joan Xavier Gisbert, la introducció de la devoció a la Mare de Déu del Pilar a la vila d’Alcoi ve dels segles xvii i xviii i està relacionada amb l’arribada dels comerciants de llana procedents d’Aragó a Alcoi. Entre tots ells va destacar Josep Pellicer, natural de Calanda, el qual va instal·lar una fàbrica de mantes a la ribera del Molinar. A la façana principal de l’edifici va col·locar una imatge de la Mare de Déu del Pilar de la qual, com a bon aragonés, era molt devot. El gran fervor de Pellicer cap a la Mare de Déu del Pilar es va propagar amb una rapidesa inaudita per tots els habitants d’aquella partida, els quals, en algun tràngol luctuós de la seua existència, van trobar protecció i empara de la “Pilarica”.

L’any 1827 s’hi va erigir una ermita costejada pels fabricants de paper i draps, els quals, a més, van demostrar el seu fervor posant en les façanes dels seus edificis la imatge de la Mare de Déu del Pilar. Amb el transcurs dels anys, la xicoteta ermita ja no oferia cap seguretat per als devots i una comissió, encapçalada per Francisco Vitoria i Guillermo Gosálbez, va sol·licitar llicència a l’Ajuntament per a la seua reconstrucció, permís que va ser concedit el 30 de novembre de 1840. Un any després, els veïns procediren a la seua obertura una vegada concloses les obres de remodelació.

Impremta de Francisco Cabrera (Alcoi, mitjans del XIX)

Més tard, a l’església parroquial de Santa Maria, la família de José Pascual Gosálbez, va costejar un altar dedicat a la Mare de Déu del Pilar. L’escultor Peresejo, per encàrrec de Josefa Gisbert, va esculpir, el 1929, altra imatge de la Mare de Déu per a la reial parròquia de Sant Maure i Sant Francesc, i l’any 1929, el matrimoni Amando Zaragoza–María Gisbert va sufragar un altre altar a l’església de Sant Agustí, amb la representació de la Vinguda de la Mare de Déu. Quan foren destruïts ambdós temples durant la guerra civil, aquest matrimoni va prometre a la Mare de Déu de costejar-li un nou altar si aconseguien sobreviure a la guerra. Així ho van fer en el temple del Sant Sepulcre, l’octubre de 1939, amb una exacta reproducció del cambril saragossà.

El matrimoni Zaragoza–Gisbert aconseguí a més l’autorització de l’arquebisbe de València, Prudencio Melo, el 20 de juliol de 1939, per a establir canònicament a l’església del Sant Sepulcre les associacions devotes dels “Caballeros de la Virgen del Pilar” i la “Corte de honor de Señoras”, com a filials de la Capella de la Mare de Déu del Pilar de Saragossa. Al mateix temps van sufragar diversos actes religiosos, en particular la primera processó que va tindre lloc el 12 d’octubre de 1939, a la qual van assistir, a més de les autoritats locals, més de dos mil devots. L’impacte d’aquest recolzament religiós i popular va fer que s’acordara de manera unànime la formació de les juntes respectives d’ambdues associacions. La junta dels “Caballeros del Pilar” estava constituïda per mossén Manuel Llopis Iborra (director espiritual), Amando Zaragoza Llácer (president), Enrique Oltra Codoñer (vicepresident), Francisco Romá Masiá (secretari) i Emilio Raduán Casamitjana (tresorer) i per vocals Vicente Gimeno Botella, Ramiro Mataix Aracil, Romualdo Aracil Casasempere, Jorge Silvestre Andrés, José Ferrándiz Carbonell, Camilo Gisbert Casanova i Rafael Terol Aznar.

Article de Joan Xavier Gisbert, periódic Ciudad (1985)

La Congregació mariana dels “Caballeros de Nuestra Señora del Pilar” va ser fundada el 2 de febrer de 1928 per l’arquebisbe de Saragossa, Rigoberto Doménech, alcoià de naixement. Els ideals d’aquesta congregació de devots eren “asociarse a los hombres de todos los estados y clases sociales que sienten devoción a la Virgen del Pilar, para fomentar su amor y el esplendor de su culto; acostumbrar, con su ejemplo, a los hombres a practicar su fe en público, aumentando en ellos el fervor religioso por medio de la devoción mariana, y, por último, procurar el aumento de la moralidad y prácticas cristianas”. Per aconseguir tots aquestos propòsits, els “Caballeros” havien de seguir una sèrie de pràctiques, com “saludar fervorosamente cada día a la Señora con un Ave María acompañada de la jaculatoria: «Bendita y alabada sea la hora en que María Santísima vino en carne mortal a Zaragoza”; “visitarla cada día, a ser posible, en su Santa y Angélica Capilla; y, ausente de Zaragoza, en donde se halle”; “velar ante la Señora media hora cada mes, en el día y hora que se le señalare” i, finalment, “asistir… a la misa de comunión general que el día 2 de cada mes se celebra en la Santa Capilla, a las fiestas del 2 de enero y 12 de octubre, y a los actos que se organizaren para conmemorar el aniversario de la fundación de la Congregación”.

Prèviament a la constitució d’aquesta congregació dels “Caballeros del Pilar”, el 12 d’agost de 1902, per decret de l’arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila y Romero, van ser agrupades les dames espanyoles per a constituir la “Corte de Honor de Señoras a María Santísima del Pilar”, els fonaments de la qual eren els de “venerar a la Santísima Virgen bajo el glorioso título del Pilar y fomentar y propagar su culto y devoción”, “rendirle homenaje del más tierno y filial amor, velando diariamente ante su Sagrada Imagen en su Santa Capilla por el favor dispensado de visitarnos en carne mortal”, “obtener la protección de María en favor de la Iglesia y su Cabeza visible el Romano Pontífice, del Prelado Cesaraugustano, de España y de los pueblos católicos” i “alcanzar para las asociadas, toda clase de gracias y bendiciones”. Per obtenir aquests postulats, calia, doncs, vetllar obligatòriament la imatge de la Mare de Déu o, cas de no poder, enviar-ne una substituta. Totes les sòcies devien resar cada dia tres avemaries “añadiendo la jaculatoria: «Bendita y alabada sea la hora en que María Santísima vino en carne mortal a Zaragoza»” i assistir a les comunions del 12 de cada mes i a les festivitats del 2 de gener, Pasqua de Pentecosta, Assumpció de Maria i diumenge del Rosari.

Les dames que formaven la “Corte de honor de Señoras” a Alcoi, dirigides pel prelat Manuel Llopis Ivorra, eren les següents: Milagro Silvestre Abad (presidenta honorària), Pilar Aracil Botella (presidenta), Paquita Rodes Masiá (vicepresidenta ), Luisa Raduán Boronat (secretària), Pilar Monllor Payá (tresorera), les vocals Inés Llácer Berenguer, Emilia Carbonell Santonja, Emilia Pérez Martínez, María Boronat Botella, Anita Moltó Botella, Lolita Gisbert Vitoria, María Gisbert Vitoria, i les cambreres Consuelo Carbonell Doménech i Ascensión Sempere Pérez.

L’arrelament de la devoció a la Mare de Déu del Pilar va ser tan ràpid que, el 10 de setembre de 1939, eixien de la nostra ciutat 700 pelegrins per a prostrar-se davant de la Mare de Déu del Pilar, a la qual havien promés acudir a resar-li després de la fi de la guerra. Amb ells anava la imatge de la Mare de Déu que l’associació tenia al seu altar, imatge que va ser exposada junt al cambril de la Mare de Déu saragossana.

L’any següent, els tres primers dies de gener, s’hi va celebrar un solemne tridu en honor al XIX centenari de la Vinguda de la Mare de Déu del Pilar a Saragossa. Per aqueixa ocasió, el capítol metropolità de la basílica va concedir autorització perquè la imatge de la “Pilarica” que hi havia a l’altar del Sant Sepulcre ostentara un dels mantos de la Mare de Déu del Pilar de Saragossa, el qual va ser objecte, durant la seua permanència a Alcoi, de diversos actes de devoció. També s’hi va realitzar una processó general, amb assistència de les autoritats militars, civils i eclesiàstiques, en la qual va ser portada la Mare de Déu als muscles pel personal del Cos de Correus i custodiada per la Guàrdia Civil, per ser la seua patrona. Al final dels actes religiosos, va haver-hi repartiment de menjar als xiquets pobres procedents de distints col·legis de la localitat.

Va haver-hi més actes d’aquestes associacions, el 14 abril, data en què, curiosament, se celebrava anteriorment la proclamació de la Segona República, i que sembla que d’aquesta manera hom volia silenciar qualsevol record. Aquest dia hi hagué la benedicció i col·locació a  l’altar de la Mare de Déu del Pilar del “Cristo Excautivo”, imatge que era propietat de la Hermandad de los Excautivos d’Alcoi. A la vesprada, “Caballeros” i “Señoras” van assistir a la processó del Divendres Sant acompanyant l’esmentat “Cristo Excautivo”. Per últim, en la festa del Pilar, s’hi va celebrar comunió general en la qual van combregar deu xiquets de diferents col·legis, als quals se’ls van entregar posteriorment diversos donatius en metàl·lic en agraïment per assistir-hi a l’acte.

El 1941, el dia de cap d’any, ambdues associacions de culte a la Mare de Déu del Pilar, van celebrar la “Fiesta del Niño”, a la qual van assistir un bon nombre de xiquets i xiquetes d’uns quants col·legis. Aquells menuts van rebre prop de 500 racions de menjar, no pas sense haver besat prèviament la imatge del Jesuset. En la festivitat de la patrona, finalment, va haver-hi tridu i comunió general, en la que van combregar deu xiquets i quinze xiquetes d’uns quants col·legis, als quals “Caballeros” i “Damas” els van regalar un aixovar complet, costejat pel “cepillo de la Pilarica Pequeña”, i pels donatius de diverses persones anònimes.

El 12 de maig de 1941, va ser entronitzada a la capella de l’Hospital Civil d’Oliver una imatge de la Mare de Déu del Pilar, donada pels “Caballeros del Pilar” i la “Corte de honor”, ubicada a l’altar que havia pagat el cos mèdic de l’hospital. L’acte va ser presidit per les autoritats militars, civils i eclesiàstiques, amb assistència d’una gran quantitat de fidels que, en processó, van recórrer totes les sales.

La popularitat en aqueixos pocs anys de la “Pilarica” era tan gran, que l’arxiprest d’Alcoi, mossén José Arnauda, decidí dedicar-li la nova ermita que seria construïda al barri del Tossal per donar assistència religiosa als veïns. Per això, el 30 de juliol de 1941, mossén Arnauda va sol·licitar llicència d’obres per a la construcció de dita ermita, segons el projecte redactat per l’arquitecte José Cortés, sol·licitud que va ser aprovada per la comissió permanent el 27 d’agost del mateix any. El projecte de l’arquitecte era la construcció d’una ermita al costat de la casa que servia d’escola al Tossal. El recinte devia ocupar una superfície d’uns 133 metres quadrats. En general, es tractava d’una construcció molt senzilla i amb materials molt econòmics, donada la situació d’autarquia en què vivia el país. Això va permetre que el 12 d’octubre següent, festivitat del Pilar, fóra inaugurada l’ermita “con entusiasmo indescriptible por parte de todos sus moradores, que contribuyeron hasta los más humildes para levantar el edificio y adquirir la preciosa imagen”.

Ermita del Tossal, dedicada a la Mare de Déu del Pilar, enderrocada l'any 1981. Foto: Paco Grau (periòdic CIUDAD).

Per al 1942, segons anunciava el fullet que comentem, les festes de la patrona “prometen ser muy solemnes”, sobretot gràcies a la benedicció del nou “manto misionero de enfermos, con el escudo de Alcoy, morado y bordado en oro, plata y seda, costeado por suscripción entre los Caballeros del Pilar y Corte de Honor, el cual le ha sido impuesto tres días a la Virgen zaragozana”.

L’altar de la Mare de Déu del Pilar, ubicat a l’església de Sant Sepulcre i propietat del matrimoni Zaragoza-Gisbert, s’enriquia de les donacions que feien nombrosos devots, com ara tovalles, pitxers de vidre, estores, etc.

Segons ressenyava aquest fullet, l’any 1942, els “Caballeros del Pilar” eren 229 individus i a la “Corte de Honor” hi havia 442 dones. No obstant això, quaranta anys més tard, i sobretot, amb la defunció dels seus fundadors, la institució s’hi trobava molt debilitada. Segons Joan Xavier Gisbert, el 1985, ambdues associacions encara continuaven celebrant els cultes a la Mare de Déu del Pilar a l’església del Sant Sepulcre, en sufragi del matrimoni Zaragoza-Gisbert, fundador de les associacions. Mentrestant, l’antiga ermita del Pilar, pel seu avançat estat de ruïna, desapareixia per les mateixes dates. Gràcies a les fotografies fetes prèviament per Paco Grau, podem tindre encara el record del que va ser aquella popular ermita del Tossal dedicada a la “Pilarica”.

Bibliografia

Arxiu Municipal d’Alcoi, Construcción de una ermita en el Tosal, sign. 6420/58.

Breve historia de la devoción y fe de Nuestra Señora la Virgen del Pilar en Alcoy. Memoria de las Asociaciones “Caballeros del Pilar” y “Corte de Honor”, Alcoy: Imprenta S. Botella (Moncada, 1), 1942.

Gisbert Cortés, Juan Javier (1985) “Siguen en Alcoy los Caballeros del Pilar”, en Ciudad de Alcoy, 12 octubre de 1985, p. 16.

LA CRÒNICA MÉS ANTIGA SOBRE ELS TERRATRÈMOLS DE 1620

Fa uns pocs anys vaig localitzar a la secció de Fons Antic de la Biblioteca Valenciana una crònica antiga, potser la més antiga coneguda fins ara, sobre els terratrèmols ocorreguts a Alcoi l’any 1620. Aquest document, que porta per títol Relación muy verdadera de un caso muy espantoso y lastimoso que en la villa de Alcoy, Reyno de Valencia, sucedió, miércoles dos de diziembre deste año passado de 1620, va ser escrit per Alonso García Molero, “licenciado... natural de Granada”, i dedicat al corregidor de la ciutat de Granada, Luis de Guzmán y Vázquez, localitat on va ser impresa en 1621, pocs mesos després del sisme. Segons diu el peu d’impremta d’aquest fullet, la crònica va ser impresa, “con licencia”, en el taller de Pedro de Bolívar i Francisco Heylan, “en la calle del Agua, detrás de las casas de don Francisco Messía”.

Cal recordar com van ocórrer el fets esmentats en aquesta crònica i que donaren lloc a l’elecció de sant Maure com a patró protector d’Alcoi. A penes cinc anys després d’un significat tremolor que havia afectat la parròquia i el convent de Sant Agustí, entre altres edificis, la vesprada del 2 de desembre de 1620 Alcoi va patir un nou moviment sísmic, ara especialment violent i amb uns efectes devastadors: es va obrir un arc del temple parroquial prop de l’altar major, amb seguretat la mateixa zona afectada pel tremolor de 1615; tres de les quatre torres que flanquejaven l’edifici del convent de Sant Agustí es van ensorrar; es va afonar el cor de la seua església i davall les runes van quedar sepultats set religiosos. Així mateix van quedar arruïnades totes les capelles situades davall del cor. El convent de Sant Francesc va quedar del tot inhabitable i unes quantes cases i llenços de la muralla es van afonar, i provocaren la mort de vint-i-dos persones. En aquelles circumstàncies i davant l’amenaça que el temple parroquial es desplomara, els capellans van traure aquella mateixa nit el Santíssim i el van instal·lar sobre una taula en el cementeri, a les portes del temple. Els franciscans van fer el mateix i el van depositar al recer d’una olivera fora del convent derruït. La magnitud d’aquella ruïna la van valorar immediatament els mateixos agustins en una declaració davant el notari Miquel Valls: “ab los grans y extraordinarios terremotos que en dita vila de Alcoy se han seguit y sentit en dos dels presents mes y any se ha assolat, dirruit y destrossat casi la major part de la capella major de la yglèsia de dit convent, torres y demés edificis de aquell de tal manera que és restat casi del tot inhabitable y no.s poden celebrar en aquell los officis divinals y alabar al Senyor conforme es deu y se a acostumat des del dia què fonch acabat de edificar lo dit con­vent...”.

Mossén Joan Porcar, un capellà de la ciutat de València que confeccionava un dietari amb els successos més destacats que ocorrien a la ciutat i el regne, publicat anys després amb el títol de Coses evengudes en la ciutat y regne de València, va rebre la notícia del terratrémol d’Alcoi dos dies després i va deixar escrita la notícia en el seu dietari, a més d’expressar la gravetat dels fets: “Divendres a 4 de dehembre 1620 vingué nova com en la vila de Alcoy dos dies ans y hagut gran terratrémol y que ha fet gran dany en les cases de la vila y que ha desolat gran part del monastir dels agustins y mort molts frares.”

La mateixa nit del 2 al 3 de desembre es va produir altre tremolor, de menor grau, però els veïns van acordar celebrar un consell general per a votar un patró protector contra els sismes. En el matí del dia tres aquest consell, presidit pel regent de justícia Joan Sempere, el rector Marimon i els tres jurats de la vila, va escoltar els sermons i recomanacions dels priors de les comunitats religioses, del mateix rector i, finalment, del vicari parroquial, el qual va proposar que es triara directament i sense sorteig sant Maure màrtir com a patró protector contra els terratrémols per ser el sant del dia. El consell general, sense cap veu discrepant, va aprovar l’elecció de sant Maure com advocat particular de la vila contra els sismes.

Sant Maure, patró d'Alcoi, conegut popularment com "l'anxancaet"

Malgrat aquesta elecció del patró protector, es van produir més tremolors, raó per la qual s’organitzaren rogatives i pelegrinatges a les diverses ermites del terme, fins que, finalment, es va culminar amb un pelegrinatge general de penitència al santuari de la Mare de Déu del Miracle de Cocentaina. Igual que havia succeït en els temps de la pesta de 1600, si el sant de votació local no conjurava el perill, els veïns demanaven protecció acudint a santuaris d’altres localitats, com el de la Mare de Déu del castell d’Agres o el del Miracle de Cocentaina.

Mentrestant, la població preparava la reconstrucció de les cases arruïnades pels terratrémols; els agustins, per exemple, van signar un contracte d’obra amb els mestres Francesc Terol i Alonso Saura per a reparar de forma provisional el convent per un pressupost de 250 lliures. Acordaren un contracte amb huit clàusules, referides al treball a realitzar, materials, duració de les obres i forma de pagament i es va incloure a més una reserva especial perquè, en cas de nous sismes que afectaren l’obra feta, calia signar altre contracte i les destrosses ocasionades no devien ser a càrrec dels obrers, sinó atribuïdes a un desastre natural. La descripció de l’obra que s’havia d’executar indica el grau de ruïna que havia patit el monestir:

“[els mestres] han de fer la cuberta de la teulada de la fusteria que és lo porche que està devés la plaça de Sent Agostí, des de la torre gros­sa ho de la teulada baixa que y a junt a la torre grossa fins a la obra derrocada...

[item] hajen de cobrir la capella del altar major de teulada conforme estava y les parets que estan fins a la jàcena de pedra y fanch y sien obli­gats a fer-les de manposteria y hajen de reomplir un respalle que no arriba a la paret del claustro y travar y ligar tots los badalls de la capella del mateix modo y manera que estava...”.

La crònica publicada a Granada per Alonso García Molero confirma la veracitat de les diverses notícies coetànies, i és molt més precisa, ja que indica que es van vore afectades prop de 200 persones i que els efectes del sisme es van deixar sentir fins i tot a les muntanyes properes, i posa com a exemple que l’ermita de Sant Antoni va quedar també completament arruïnada. Pel que diu el text, la notícia del sisme d’Alcoi li la va relatar el pare provincial dels agustins de València, qui havia viscut en primera persona les destrosses i morts provocades pel terratrémol en trobar-se de forma circumstancial a Alcoi. El relat del cronista andalús és molt minuciós:

“Miércoles segundo día del mes de diziembre deste presente año de 1620, a las seys de la tarde, començaron unos grandes temblores de tierra, en un lugar llamado Alcoy, que está en este Reyno de Valencia, quinze leguas de Valencia, y siete de Alicante, el qual lugar está fundado sobre una media sierra, entre unas peñas a cuya vanda hazia Valencia está un río, el qual es muy caudaloso [es refereix al Molinar], y le tiene por aquella vanda cavada gran parte por debaxo, de que le pudo venir gran daño por allí a este lugar… Començaron a temblar los edificios y casas, con tanta violencia que se echava bien de ver ser castigo de el cielo… cayeronse muchas casas con grande destruyción de haziendas y peligro de muchas personas que padecieron, quedando debaxo de las ruynas. Entre los edificios que dieron por tierra, fue uno el Convento de San Agustín, que era un convento muy fuerte labrado de piedra, del qual toda la más parte dél se cayó, y della la Iglesia donde estavan doze frayles… de los quales murieron assí siete sin remedio, y los otros cinco los sacaron como pudieron a salvo, pero muy maltratados… Cayeron muchas casas principales, y comunes, las quales hizieron grande daño, y destruyción de vidas en los moradores dellas… de suerte que ha sido el más lastimoso caso que se ha visto, y total destruyción deste lugar, pues la mayor parte queda por tierra, y lo restante de el que queda en pie muy lastimado, y con poca seguridad, pues queda todo apuntalado, para poder tener algún resguardo de los edificios, y casas que quedaron lastimados. Muchos moradores deste lugar, que salieron libres destos terremotos, se han ydo huyendo a otros lugares, dexando desamparado éste, por temor que lo restante no haga ruyna con ellos… Fuera de los edificios que dentro del lugar dieron en tierra, no se escaparon de este desastre aún los que fuera del lugar estavan, como fue un convento de frayles franciscos descalços, que aún con ser de santa vida quiso Dios que alcançassen algo desta violencia... començaron las paredes a temblar con gran estrépito y ruydo, donde se cayeron algunas viejas lastimadas... Alcançaron estos temblores hasta más distancia de media legua de lugar, como se vido por una iglesia o hermita que está a cosa de medial egua del lugar, del glorioss San Antón, que estava en lo alto de una sierra o cuesta... la qual hermita dio toda en el suelo, no quedando della, si solos los cimientos, por señal de las paredes. Quiso Dios que a la sazón no estava el hermitaño allí y assí no peligró más de la fábrica.”

Amb motiu de la celebració del primer aniversari de la introducció del sant patró, en 1621 una comissió formada pels capellans i vilatans va acudir a València per aconseguir una relíquia del màrtir que es venerava en el col·legi del Corpus Christi i que havia sigut donada pel papa al patriarca Ribera, fundador del col·legi. L’esmentada relíquia consistia en una secció d’un dit del màrtir i va ser lliurada oficialment a la comissió el 18 de desembre de 1621. Dos dies després la comitiva va ser rebuda a Alcoi amb una gran processó, per acompanyar la relíquia a la parròquia, on va ser depositada al sagrari. Des de llavors era costum que, en la festivitat del sant i recordatori del seu patronat, es mostrara al poble la relíquia per a la seua veneració. En l’aniversari de 1624 el pare Cosme Jordà, predicador de la festa, va exposar la necessitat que s’adquirira una imatge del sant per a poder traure-la a les processons i que se li donara culte en una ermita pròpia. Les autoritats de la vila van acceptar la proposta del predicador i acordaren construir una ermita al sant. Al mes de gener de 1626 van enviar un procurador a València per a obtindre llicència de l’arquebisbe per a la construcció de l’ermita i el 21 de novembre, finalment, posaren la primera pedra de la futura ermita de Sant Maure màrtir. Tanmateix, mentres durara aquesta obra el consell va aprovar que s’habilitara una capella per a sant Maure a l’església del Sant Sepulcre fins que concloguera la fàbrica de la seua ermita.

Podeu accedir al document digital ací:

http://bivaldi.gva.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=1005457

BIBLIOGRAFIA

Berenguer Barceló, Julio (1977) Historia de Alcoy, Alcoi: Luis Llorens, 1977, I, 296-308.

Carbonell, Vicente (1672) Célebre centuria que consagró la Ilustre y Real Villa de Alcoy a honor y culto del soberano Sacramento del Altar (que sea por siempre alabado) en el año 1668. Escrívela... Añádense las historias de San George y sucesos de los Terremo­tos, València: Lorenzo Cabrera (ed. facsímil, Alacant: Caja de Ahorros Provincial, 1976), f. 235-254 i p. 372-373.

Porcar, Pere Joan (1519-1629) Coses evengudes en la ciutat y regne de València, edició de Vicente Castañeda Alcover, Madrid, 1934.

Sanchis Lloréns, Rogelio (1986) Memorias sobre antigüedades históri­cas, Alcoi: CAM, 1986, p. 86-87

Santonja, Josep Lluís (2000) Alcoi: sociedad, fiestas, devociones e iconografía, Alcoi: Luis Llorens.

Vila­plana Gisbert, José (1903) Historia re­ligiosa de Alcoy, Alcoi (ed. facsímil, Diputación Provincial, 1977), p. 308-313.

LA NOVENA A SANTA FILOMENA MÁRTIR (1846), UNA EDICIÓ ÚNICA DE L’IMPRESSOR MARTÍ A LA BIBLIOTECA MUNICIPAL D’ALCOI

L’any 2010, la Biblioteca Municipal d’Alcoi va adquirir diverses obres amb peu d’impremta local, entre les quals destacava una singular obra impresa per José Martí Roig, el primer impressor que va obrir taller a Alcoi. Es tracta de la Novena a Santa Filomena vírgen y mártir..., obra del prevere Joaquín Martí Roig, germà de l’impressor i editada al taller d’aquest l’any 1846. L’edició, segons diu la portada, fou sufragada per una persona anònima, “un devot”. La il·lustració de la santa que figura a l’edició és obra d’altre membre de la família Martí, el seu fill Pedro Martí Casanova, germà també del cèlebre José Martí Casanova, impressor de la Guía de Alcoy de 1864.

La importància d’aquest singular imprés alcoià rau en la seua raresa bibliogràfica, ja que es tracta de l’únic exemplar conegut a tot l’Estat. Per tant, la nostra Biblioteca Municipal custodia una veritable peça del Patrimoni bibliogràfic nacional.

Santa Filomena màrtir

Filomena, una jove màrtir de l’Església primitiva, dormia en l’oblit de la història fins la troballa de les seues restes mortals el 24 de maig de 1802, en el transcurs d’una excavació rutinària a la catacumba romana de Santa Priscil·la. Les seues relíquies foren depositades en un fèretre, el qual va ser tancat i protegit amb tres segells. Sota una guàrdia d’honor, el taüt de la màrtir va ser portat a la capella on es guardaven els cossos de sants alhora que la Congregació d’Indulgències i Relíquies va declarar l’autenticitat de les relíquies de la màrtir Filomena.

L’any 1805 el Pare Di Lucia, retor del poblet de Mugnano, una xicoteta localitat prop de Nàpols, va visitar Roma amb el desig d’obtenir les relíquies d’alguna jove màrtir per al seu temple. Després d’entrevistar-se amb el vicari del Vaticà i visitar l’arxiu de relíquies, va aconseguir que li cediren les de santa Filomena. El 10 d’agost, les relíquies de la santa foren traslladades a Mugnano. Segons les cròniques pietoses, miracles de tot tipus acompanyaren el seguici. El dia abans de l’arribada, una pluja abundant va refrescar els camps de Mugnano després d’una llarga temporada de sequera. El signore Michael Ulpicella, un advocat que estava postrat en sa casa per malaltia, va ser portat davant les relíquies i hi va tornar curat. A partir de llavors el santuari de Santa Filomena va ser escenari de miracles prodigiosos, entre ells el que major predicament va obtenir, l’anomenat “el gran miracle de Mugnano”.

Il·lustració de Pedro Martí

El miracle de la jove Pauline

Pauline Jaricot era la filla més preada d’uns aristòcrates francesos. Era molt bella i tenia una personalitat molt atractiva. No obstant això, Pauline se sentia més atreta per les coses de l’esperit que no pas per la mundanitat. A més Pauline suportava pacientment una greu afecció cardíaca que li impedia de fer una vida normal com qualsevol altra jove del seu temps. Durant diversos anys de veritable patiment, sols gaudia de xicotets intervals d’alleugeriment. Un d’ells va ocórrer després de fer una novena a santa Filomena. Aleshores va tindre el desig de visitar el santuari de la màrtir a Mugnano. La seua idea resultava per a tots els seus familiars impossible, donada la gran distància que hi havia i, sobretot, pel seu delicat estat de salut. A pesar de tot, la jove va emprendre el viatge, però havia de detindre’s en diferents ocasions per les greus recaigudes que patia. Quan arribà a Roma, el papa Gregori XVI va ser informat, i coneixedor del greu estat de la jove, va decidir anar en persona a visitar-la i beneir-la. El Sant Pare li va demanar que resara per ell quan arribarà al cel i Pauline li ho va prometre. Llavors ella li va pregar que, si ella sobrevivia a la visita a Mugnano, l’Església iniciaria la causa de Santa Filomena. El Papa així li ho va assegurar, perquè això seria un miracle de primera classe, puix ningú pensava que ella hi tornaria en vida, a causa del seu precari estat de salut.

Era el mes d’agost i el clima era extremadament calorós. Viatjaven de nit per evitar les altes temperatures de dia. Van arribar a Mugnano un dia abans de la festa de Santa Filomena. Una gran multitud s’hi havia reunit per a celebrar la festa. El matí següent, Pauline va rebre la comunió, prop de les relíquies de la màrtir. Patia uns dolors immensos en tot el cos i el cor li bategava tan violentament que es va desmaiar. Molts van pensar que havia mort. Els que la rodejaven van tractar de traure-la del temple, però Pauline va recobrar el coneixement i els va indicar que la deixaren prop de les relíquies de la màrtir. De sobte un torrent de llàgrimes començà a caure-li dels ulls i el color li va tornar a les galtes. Pauline creia que la seua ànima, plena de goig celestial, abandonava el nostre món per anar-se’n al cel. Però no era la mort. Santa Filomena l’havia curada. La superiora del convent, en veure el que estava passant, va ordenar que sonaren les campanes per anunciar el miracle. El poble, ple de goig, cridava “Visca santa Filomena”.

Quan va abandonar Mugnano, Pauline es va emportar una de les relíquies de santa Filomena en el seu viatge cap a Roma. El mateix Papa estava sorprés de la seua milloria i li va concedir el privilegi de construir una capella en honor de la santa. Aquest Papa, el 30 de gener de 1837, va elevar solemnement als altars a santa Filomena màrtir.

Nombroses publicacions sobre santa Filomena

A partir dels miracles de Mugnano, la devoció a la santa màrtir va escampar-se per tot arreu i començaren a publicar-se biografies i escrits pietosos. Així a València hi trobem diverses obres impreses: Vida y milagros de Santa Filomena Virgen y Martir, llamada la Taumaturga del siglo 19..., traducido al francés de la 15 edición italiana por M.J.F.B, València, per Jaime Martínez, 1835; Vida y milagros de Santa Filomena, con el panegírico de la Santa, en els tallers d’Ildefonso Mompie, 1837; Breve relación del martirio y milagros de Santa Filomena virgen y martir, quarta edició impresa en el taller de Jaime Martínez, 1837, qui edita dos anys després Vida y milagros de Santa Filomena virgen y martir con el panegírico... novena y gozos de la Santa. Hi trobem edicions també a Palma de Mallorca (Devota Novena en honor... de la gloriosa taumaturga del siglo xix Santa Filomena, Impremta de Villalonga, 1835), Madrid (Novena de Santa Filomena... llamada la Taumaturga del siglo xix, compuesta por Un devoto de la Santa, als taller d’Eusebio Aguado, 1837, i Novena de Santa Filomena estractada de la historia que escribió... Don Inocencio María Riesco Le-Grand, Impremta de S. Saunaque, 1846) i, fins a tot, a les Filipines (Novena de Sta. Filomena Virgen y Martir llamada la Teumaturga del siglo dies y nueve, según se práctica en Nápoles, Real Colegio de Sto. Tomás de Manila, 1837).

Devoció alcoiana a santa Filomena màrtir

Mentre a Itàlia s’escampaven les virtuts de Filomena màrtir, a Espanya el govern de Mendizábal portava endavant el procés d’exclaustració i desamortització de convents i monestirs. L’any 1835 foren exclaustrats els religiosos dels convents alcoians de Sant Agustí i de Sant Maure i Sant Francesc. Les esglésies respectives foren clausurades perquè l’ajuntament no podia sufragar la despesa de mantenir-les obertes. Aleshores l’arquebisbat de València va autoritzar que, per a l’any 1836, es destinaren mil rals del delme eclesiàstic per a mantenir obertes les dues esglésies perquè no mancara “el pasto espiritual a esta crecida población”. No obstant això, al març de 1838, el consistori va disposar el tancament del temple de Sant Agustí i que els capellans que allí oficiaven passaren a celebrar a l’ermita de Sant Jordi i al temple del Sant Sepulcre.

Amb l’arribada al govern de la nació del partit moderat de Narváez, l’Església començà a recuperar alguns dels temples clausurats durant el govern progressista. Així el 18 d’abril de 1844, el doctor Francesc Torres, beneficiat de la seu metropolitana de València, amb autorització del vicari general de la diòcesi, va vindre a Alcoi per a consagrar de bell nou l’església de Sant Agustí i obrir-la de nou al culte. Segons Vilaplana, aquesta celebració fou “solemnizada con la asistencia del Reverendo Clero, religiosos, Junta de Restauración y un inmenso concurso que, con el júbilo que manifestaba, hacía una pública protesta contra la impiedad” d’haver tancat els temples en 1838. El capellà Joaquín Martí Roig, en el pròleg de la Novena, també feia referència a la consagració del “nunca bastantemente apreciado Templo de S. Agustín á costa de esforzados sacrificios”. En concret, narrava que al gòtic temple agustinià els devots alcoians fundaren “un nuevo y magnífico Altar [dedicado] á la Virgen de los Dolores, y á la ilustre Virgen y Mártir Sta. Filomena”.

Els Martí Roig i la Novena a Santa Filomena

 “En el sentido global de la palabra, la familia de los Martí son los impresores alcoyanos por antonomasia”. Així inicia Antonio Castelló les pàgines que dedica als impressors Martí en el seu encara insuperat llibre sobre els inicis de la impremta a Alcoi. Segons les dades que ens ofereix (1997: 29-38) i que pren referència de Serrano Morales, José Martí Roig era fill de Pedro Martí Coderch, paperer i gravador alcoià, i de Joaquina Roig. Tenia dos germans, Pedro i Joaquin, que ingressaren en religió, el primer en els caputxins i el segon en els franciscans, encara que quan aquest últim publica la Novena ja portava anys exclaustrat i secularitzat.

Nascut l’any 1798, José Martí Roig treballa en el taller de son pare fins que als dihuit anys es casa amb Rosa Casanova Latorre. A la mort de son pare, hereta els tallers de paper i els amplia amb la impremta i papereria. El matrimoni Martí Casanova tindrà set fills (tres xiques i quatre homes: Salvador, Pedro, José i Juan). Anys després Salvador s’encarregarà de la impremta i la fàbrica de paper; Pedro, de les seccions de gravat, litografia i foneria; José, de la llibreria i comptabilitat de la casa, i Juan, de l’enquadernació i ratllat de llibres.

Quan publica la Novena que ha escrit el seu germà Joaquín, José està a punt de complir els cinquanta anys, i en durarà pocs més, ja que mor l’any 1854. Porta això sí més de vint anys com impressor i el mateix any que trau la Novena, imprimeix uns gojos a Sant Jordi, Gozos que la Leal Ciudad de Alcoy canta a su Excelso y Primer Patrono S. Jorge Mártir, amb un gravat del seu fill Pedro. Cal recordar també altres composicions de caràcter pietós que ixen del seu taller com el Novenario consagrado al recuerdo de las virtudes del glorioso Martir S. Mauro, aparegut en 1831 i escrit per mossén Gregorio Gisbert, i la Novena a la Soledad de la Santísima Virgen, reimpresa l’any 1851 sota el patrocini de la Venerable Escola de Crist de la localitat de Vélez-Rubio.

Les motivacions que impulsen al germans Martí Roig a escriure i editar la Novena resten explícits al pròleg que escriu Joaquín:

“El discreto Público hallará tal vez conforme á la profesión relijiosa la formacion de esta Novena, la que parecerá á sus piadosos ojos tanto mas laudable, cuanto robustos y poderosos los motivos que impelen á su autor á emprender este trabajo.

Alcoy, su inmortal pátria, menos célebre por sus industriosas fábricas, que por el carácter dócil y social de sus habitantes, por los innumerables varones sabios é ilustres de que ha sido fecunda cuna, y por la sin igual piedad que desde tiempos muy antiguos ha ostentado, y aun hoy dia ostenta con edificación de cuantos la conocen, se gloría de conservar en su seno (a pesar del presente fatalismo que aqueja á la España)….

Persuadidos algunos fervorosos devotos de esta Santa, de que darán gloria á Dios y á su Madre Santísima, ampliando y estendiendo la devocion del modo mas atractivo y mas halagüeño á la piedad , han juzgado oportuno el formar una nueva Novena a la escelsa Santa Filomena, con el santo objeto de atraher por su mediación el benéfico rocío celeste sobre los devotos Alcoyanos, y aunque de estos haya muchos, uno solo quiere arrogarse esta gloria, solo desea obsequiar á la Santa; su ambición es tanto mas santa, cuanto que sin haber nacido en Alcoy, se identifica con los mas piadosos Alcoyanos, costea todos los gastos de la impresión, cuyo producto destina a la conservación del Culto de Sta. Filomena; y callando su nombre coopera a los designios de Dios en sus Santos.

Lejos de ensordecer el autor á tan cristiano pensamiento, no puede dejar de corresponder prestándose según sus fuerzas a la cooperación de tan santo fin, y al bien espiritual de sus conciudadanos.

Y como esta Novena no sale á luz para los hombres críticos, el autor escusa disculpas acerca de las faltas que habrá cometido, a pesar del detenido cuidado con que de lo propio y de lo ageno ha hecho este compuesto, dejando correr la pluma en obsequio de la Religion cristiana y de la devocion á Sta. Filomena.

A tan dignos objetos remito a los Devotos, pidiéndoles me encomienden a Dios y a la Santa en retribución del aumento de devocion, que por este mi corto trabajo puedan recibir de lo alto. Pero si mi insuficiencia ha estampado alguna cosa opuesta al sentido de nuestra comun M. la Sta. I. C. A. R. desde este momento me desdigo, sin la menor restricción me retracto, y me someto a su augusto tribunal”.

Després d’aquest pròleg, l’obra es desenvolupa al llarg de les seues 48 pàgines en 8è. amb una “advertencia”, el “modo de hacer esta novena”, els nou dies que comprèn la pròpia novena i, com a colofó, uns gojos a la santa.

Bibliografia

Espí Valdés, Adrián (1964) “Cien años de Guía del Forastero en Alcoy, 1864-1964”, en Valencia Atracción, septiembre-octubre 1964.

Castelló Candela, Antonio (1997) Inicios de la imprenta en Alcoy, 1824-1897, Alcoi: Ajuntament, Institut de Cultura Juan Gil-Albert.

Serrano Morales, José Enrique (1898-1899) Reseña histórica en forma de diccionario de las imprentas que han existido en Valencia desde la introducción del arte tipográfico en España hasta el año 1868, con noticias Bio-Bibliográficas de los principales impresores, València: Imprenta de F. Doménech. N’hi ha una edició facsímil, editada per l’Ajuntament de València l’any 2000, que es pot consultar a la Biblioteca Municipal d’Alcoi.