Segons un xicotet opuscle editat l’any 1942 amb el títol de Breve
historia de la devoción y fe de Nuestra Señora del Pilar en Alcoy, a
expenses de les associacions “Caballeros del Pilar” i “Corte de Honor”, i donat
a conéixer, el 1985, per l’amic Joan Xavier Gisbert, la introducció de la
devoció a la Mare de Déu del Pilar a la vila d’Alcoi ve dels segles xvii i xviii
i està relacionada amb l’arribada dels comerciants de llana procedents d’Aragó
a Alcoi. Entre tots ells va destacar Josep Pellicer, natural de Calanda, el qual
va instal·lar una fàbrica de mantes a la ribera del Molinar. A la façana principal
de l’edifici va col·locar una imatge de la Mare de Déu del Pilar de la qual, com
a bon aragonés, era molt devot. El gran fervor de Pellicer cap a la Mare de Déu
del Pilar es va propagar amb una rapidesa inaudita per tots els habitants d’aquella
partida, els quals, en algun tràngol luctuós de la seua existència, van trobar
protecció i empara de la “Pilarica”.
L’any 1827 s’hi va erigir una ermita costejada pels fabricants de paper i
draps, els quals, a més, van demostrar el seu fervor posant en les façanes dels
seus edificis la imatge de la Mare de Déu del Pilar. Amb el transcurs dels
anys, la xicoteta ermita ja no oferia cap seguretat per als devots i una
comissió, encapçalada per Francisco Vitoria i Guillermo Gosálbez, va
sol·licitar llicència a l’Ajuntament per a la seua reconstrucció, permís que va
ser concedit el 30 de novembre de 1840. Un any després, els veïns procediren a
la seua obertura una vegada concloses les obres de remodelació.
 |
| Impremta de Francisco Cabrera (Alcoi, mitjans del XIX) |
Més tard, a l’església parroquial de Santa Maria, la família de José
Pascual Gosálbez, va costejar un altar dedicat a la Mare de Déu del Pilar. L’escultor
Peresejo, per encàrrec de Josefa Gisbert, va esculpir, el 1929, altra imatge de
la Mare de Déu per a la reial parròquia de Sant Maure i Sant Francesc, i l’any
1929, el matrimoni Amando Zaragoza–María Gisbert va sufragar un altre altar a l’església
de Sant Agustí, amb la representació de la Vinguda de la Mare de Déu. Quan
foren destruïts ambdós temples durant la guerra civil, aquest matrimoni va
prometre a la Mare de Déu de costejar-li un nou altar si aconseguien sobreviure
a la guerra. Així ho van fer en el temple del Sant Sepulcre, l’octubre de 1939,
amb una exacta reproducció del cambril saragossà.
El matrimoni Zaragoza–Gisbert aconseguí a més l’autorització de l’arquebisbe
de València, Prudencio Melo, el 20 de juliol de 1939, per a establir
canònicament a l’església del Sant Sepulcre les associacions devotes dels “Caballeros
de la Virgen del Pilar” i la “Corte de honor de Señoras”, com a filials de la
Capella de la Mare de Déu del Pilar de Saragossa. Al mateix temps van sufragar diversos
actes religiosos, en particular la primera processó que va tindre lloc el 12 d’octubre
de 1939, a la qual van assistir, a més de les autoritats locals, més de dos mil
devots. L’impacte d’aquest recolzament religiós i popular va fer que s’acordara
de manera unànime la formació de les juntes respectives d’ambdues associacions.
La junta dels “Caballeros del Pilar” estava constituïda per mossén Manuel
Llopis Iborra (director espiritual), Amando Zaragoza Llácer (president), Enrique
Oltra Codoñer (vicepresident), Francisco Romá Masiá (secretari) i Emilio Raduán
Casamitjana (tresorer) i per vocals Vicente
Gimeno Botella, Ramiro Mataix Aracil, Romualdo Aracil Casasempere, Jorge Silvestre Andrés, José Ferrándiz
Carbonell, Camilo Gisbert Casanova i Rafael Terol Aznar.
 |
| Article de Joan Xavier Gisbert, periódic Ciudad (1985) |
La Congregació mariana dels “Caballeros de Nuestra Señora del Pilar” va ser
fundada el 2 de febrer de 1928 per l’arquebisbe de Saragossa, Rigoberto
Doménech, alcoià de naixement. Els ideals d’aquesta congregació de devots eren
“asociarse a los hombres de todos los estados y clases sociales que sienten
devoción a la Virgen del Pilar, para fomentar su amor y el esplendor de su
culto; acostumbrar, con su ejemplo, a los hombres a practicar su fe en público,
aumentando en ellos el fervor religioso por medio de la devoción mariana, y,
por último, procurar el aumento de la moralidad y prácticas cristianas”. Per aconseguir
tots aquestos propòsits, els “Caballeros” havien de seguir una sèrie de
pràctiques, com “saludar fervorosamente cada día a la Señora con un Ave María
acompañada de la jaculatoria: «Bendita y alabada sea la hora en que María
Santísima vino en carne mortal a Zaragoza”; “visitarla cada día, a ser posible,
en su Santa y Angélica Capilla; y, ausente de Zaragoza, en donde se halle”;
“velar ante la Señora media hora cada mes, en el día y hora que se le señalare”
i, finalment, “asistir… a la misa de comunión general que el día 2 de cada mes
se celebra en la Santa
Capilla, a las fiestas del 2 de enero y 12 de octubre, y a
los actos que se organizaren para conmemorar el aniversario de la fundación de la Congregación”.
Prèviament a la constitució
d’aquesta congregació dels “Caballeros del Pilar”, el 12 d’agost de 1902, per
decret de l’arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila y Romero, van ser agrupades
les dames espanyoles per a constituir la “Corte de Honor de Señoras a María
Santísima del Pilar”, els fonaments de la qual eren els de “venerar a la
Santísima Virgen bajo el glorioso título del Pilar y fomentar y propagar su
culto y devoción”, “rendirle homenaje del más tierno y filial amor, velando
diariamente ante su Sagrada Imagen en su Santa Capilla por el favor dispensado
de visitarnos en carne mortal”, “obtener la protección de María en favor de la Iglesia y su Cabeza
visible el Romano Pontífice, del Prelado Cesaraugustano, de España y de los
pueblos católicos” i “alcanzar para las asociadas, toda clase de gracias y
bendiciones”. Per obtenir aquests postulats, calia, doncs, vetllar
obligatòriament la imatge de la Mare de Déu o, cas de no poder, enviar-ne una
substituta. Totes les sòcies devien resar cada dia tres avemaries “añadiendo la
jaculatoria: «Bendita y alabada sea la hora en que María Santísima vino en
carne mortal a Zaragoza»” i assistir a les comunions del 12 de cada mes i a les
festivitats del 2 de gener, Pasqua de Pentecosta, Assumpció de Maria i diumenge
del Rosari.
Les dames que formaven la
“Corte de honor de Señoras” a Alcoi, dirigides pel prelat Manuel Llopis Ivorra,
eren les següents: Milagro Silvestre Abad (presidenta honorària), Pilar Aracil
Botella (presidenta), Paquita Rodes Masiá (vicepresidenta ), Luisa Raduán Boronat (secretària), Pilar
Monllor Payá (tresorera), les vocals
Inés Llácer Berenguer, Emilia Carbonell Santonja, Emilia Pérez Martínez, María
Boronat Botella, Anita Moltó Botella, Lolita Gisbert Vitoria, María Gisbert
Vitoria, i les cambreres Consuelo Carbonell Doménech i Ascensión Sempere Pérez.
L’arrelament de la devoció a
la Mare de Déu del Pilar va ser tan ràpid que, el 10 de setembre de 1939,
eixien de la nostra ciutat 700 pelegrins per a prostrar-se davant de la Mare de
Déu del Pilar, a la qual havien promés acudir a resar-li després de la fi de la
guerra. Amb ells anava la imatge de la Mare de Déu que l’associació tenia al
seu altar, imatge que va ser exposada junt al cambril de la Mare de Déu saragossana.
L’any següent, els tres
primers dies de gener, s’hi va celebrar un solemne tridu en honor al XIX
centenari de la Vinguda de la Mare de Déu del Pilar a Saragossa. Per aqueixa
ocasió, el capítol metropolità de la basílica va concedir autorització perquè
la imatge de la “Pilarica” que hi havia a l’altar del Sant Sepulcre ostentara
un dels mantos de la Mare de Déu del Pilar de Saragossa, el qual va ser
objecte, durant la seua permanència a Alcoi, de diversos actes de devoció.
També s’hi va realitzar una processó general, amb assistència de les autoritats
militars, civils i eclesiàstiques, en la qual va ser portada la Mare de Déu als
muscles pel personal del Cos de Correus i custodiada per la Guàrdia Civil, per
ser la seua patrona. Al final dels actes religiosos, va haver-hi repartiment de
menjar als xiquets pobres procedents de distints col·legis de la localitat.
Va haver-hi més actes d’aquestes
associacions, el 14 abril, data en què, curiosament, se celebrava anteriorment
la proclamació de la
Segona República, i que sembla que d’aquesta manera hom volia
silenciar qualsevol record. Aquest dia hi hagué la benedicció i col·locació a l’altar de la Mare de Déu del Pilar del “Cristo
Excautivo”, imatge que era propietat de la Hermandad de los Excautivos d’Alcoi. A la
vesprada, “Caballeros” i “Señoras” van assistir a la processó del Divendres
Sant acompanyant l’esmentat “Cristo Excautivo”. Per últim, en la festa del
Pilar, s’hi va celebrar comunió general en la qual van combregar deu xiquets de
diferents col·legis, als quals se’ls van entregar posteriorment diversos
donatius en metàl·lic en agraïment per assistir-hi a l’acte.
El 1941, el dia de cap d’any, ambdues
associacions de culte a la Mare de Déu del Pilar, van celebrar la “Fiesta del
Niño”, a la qual van assistir un bon nombre de xiquets i xiquetes d’uns quants
col·legis. Aquells menuts van rebre prop de 500 racions de menjar, no pas sense
haver besat prèviament la imatge del Jesuset. En la festivitat de la patrona, finalment,
va haver-hi tridu i comunió general, en la que van combregar deu xiquets i quinze
xiquetes d’uns quants col·legis, als quals “Caballeros” i “Damas” els van
regalar un aixovar complet, costejat pel “cepillo de la Pilarica Pequeña”,
i pels donatius de diverses persones anònimes.
El 12 de maig de 1941, va ser entronitzada
a la capella de l’Hospital Civil d’Oliver una imatge de la Mare de Déu del
Pilar, donada pels “Caballeros del Pilar” i la “Corte de honor”, ubicada a l’altar
que havia pagat el cos mèdic de l’hospital. L’acte va ser presidit per les
autoritats militars, civils i eclesiàstiques, amb assistència d’una gran
quantitat de fidels que, en processó, van recórrer totes les sales.
La popularitat en aqueixos
pocs anys de la “Pilarica” era tan gran, que l’arxiprest d’Alcoi, mossén José
Arnauda, decidí dedicar-li la nova ermita que seria construïda al barri del
Tossal per donar assistència religiosa als veïns. Per això, el 30 de juliol de
1941, mossén Arnauda va sol·licitar llicència d’obres per a la construcció de
dita ermita, segons el projecte redactat per l’arquitecte José Cortés,
sol·licitud que va ser aprovada per la comissió permanent el 27 d’agost del
mateix any. El projecte de l’arquitecte era la construcció d’una ermita al
costat de la casa que servia d’escola al Tossal. El recinte devia ocupar una
superfície d’uns 133 metres quadrats. En general, es tractava d’una construcció
molt senzilla i amb materials molt econòmics, donada la situació d’autarquia en
què vivia el país. Això va permetre que el 12 d’octubre següent, festivitat del
Pilar, fóra inaugurada l’ermita “con entusiasmo indescriptible por parte de
todos sus moradores, que contribuyeron hasta los más humildes para levantar el
edificio y adquirir la preciosa imagen”.
 |
| Ermita del Tossal, dedicada a la Mare de Déu del Pilar, enderrocada l'any 1981. Foto: Paco Grau (periòdic CIUDAD). |
Per al 1942, segons anunciava
el fullet que comentem, les festes de la patrona “prometen ser muy solemnes”,
sobretot gràcies a la benedicció del nou “manto misionero de enfermos, con el
escudo de Alcoy, morado y bordado en oro, plata y seda, costeado por
suscripción entre los Caballeros del Pilar y Corte de Honor, el cual le ha sido
impuesto tres días a la Virgen zaragozana”.
L’altar de la Mare de Déu del
Pilar, ubicat a l’església de Sant Sepulcre i propietat del matrimoni Zaragoza-Gisbert,
s’enriquia de les donacions que feien nombrosos devots, com ara tovalles,
pitxers de vidre, estores, etc.
Segons ressenyava aquest
fullet, l’any 1942, els “Caballeros del Pilar” eren 229 individus i a la “Corte
de Honor” hi havia 442 dones. No obstant això, quaranta anys més tard, i
sobretot, amb la defunció dels seus fundadors, la institució s’hi trobava molt debilitada.
Segons Joan Xavier Gisbert, el 1985, ambdues associacions encara continuaven
celebrant els cultes a la Mare de Déu del Pilar a l’església del Sant Sepulcre,
en sufragi del matrimoni Zaragoza-Gisbert, fundador de les associacions.
Mentrestant, l’antiga ermita del Pilar, pel seu avançat estat de ruïna, desapareixia
per les mateixes dates. Gràcies a les fotografies fetes prèviament per Paco
Grau, podem tindre encara el record del que va ser aquella popular ermita del
Tossal dedicada a la “Pilarica”.
Bibliografia
Arxiu Municipal d’Alcoi, Construcción
de una ermita en el Tosal, sign. 6420/58.
Breve historia de la devoción y fe de Nuestra
Señora la Virgen del Pilar en Alcoy. Memoria de las Asociaciones “Caballeros
del Pilar” y “Corte de Honor”, Alcoy: Imprenta S. Botella (Moncada, 1), 1942.
Gisbert Cortés, Juan Javier (1985) “Siguen en Alcoy los
Caballeros del Pilar”, en Ciudad de Alcoy,
12 octubre de 1985, p. 16.
