LA DEVOCIÓ ALCOIANA A LA MARE DE DÉU DEL PILAR

Segons un xicotet opuscle editat l’any 1942 amb el títol de Breve historia de la devoción y fe de Nuestra Señora del Pilar en Alcoy, a expenses de les associacions “Caballeros del Pilar” i “Corte de Honor”, i donat a conéixer, el 1985, per l’amic Joan Xavier Gisbert, la introducció de la devoció a la Mare de Déu del Pilar a la vila d’Alcoi ve dels segles xvii i xviii i està relacionada amb l’arribada dels comerciants de llana procedents d’Aragó a Alcoi. Entre tots ells va destacar Josep Pellicer, natural de Calanda, el qual va instal·lar una fàbrica de mantes a la ribera del Molinar. A la façana principal de l’edifici va col·locar una imatge de la Mare de Déu del Pilar de la qual, com a bon aragonés, era molt devot. El gran fervor de Pellicer cap a la Mare de Déu del Pilar es va propagar amb una rapidesa inaudita per tots els habitants d’aquella partida, els quals, en algun tràngol luctuós de la seua existència, van trobar protecció i empara de la “Pilarica”.

L’any 1827 s’hi va erigir una ermita costejada pels fabricants de paper i draps, els quals, a més, van demostrar el seu fervor posant en les façanes dels seus edificis la imatge de la Mare de Déu del Pilar. Amb el transcurs dels anys, la xicoteta ermita ja no oferia cap seguretat per als devots i una comissió, encapçalada per Francisco Vitoria i Guillermo Gosálbez, va sol·licitar llicència a l’Ajuntament per a la seua reconstrucció, permís que va ser concedit el 30 de novembre de 1840. Un any després, els veïns procediren a la seua obertura una vegada concloses les obres de remodelació.

Impremta de Francisco Cabrera (Alcoi, mitjans del XIX)

Més tard, a l’església parroquial de Santa Maria, la família de José Pascual Gosálbez, va costejar un altar dedicat a la Mare de Déu del Pilar. L’escultor Peresejo, per encàrrec de Josefa Gisbert, va esculpir, el 1929, altra imatge de la Mare de Déu per a la reial parròquia de Sant Maure i Sant Francesc, i l’any 1929, el matrimoni Amando Zaragoza–María Gisbert va sufragar un altre altar a l’església de Sant Agustí, amb la representació de la Vinguda de la Mare de Déu. Quan foren destruïts ambdós temples durant la guerra civil, aquest matrimoni va prometre a la Mare de Déu de costejar-li un nou altar si aconseguien sobreviure a la guerra. Així ho van fer en el temple del Sant Sepulcre, l’octubre de 1939, amb una exacta reproducció del cambril saragossà.

El matrimoni Zaragoza–Gisbert aconseguí a més l’autorització de l’arquebisbe de València, Prudencio Melo, el 20 de juliol de 1939, per a establir canònicament a l’església del Sant Sepulcre les associacions devotes dels “Caballeros de la Virgen del Pilar” i la “Corte de honor de Señoras”, com a filials de la Capella de la Mare de Déu del Pilar de Saragossa. Al mateix temps van sufragar diversos actes religiosos, en particular la primera processó que va tindre lloc el 12 d’octubre de 1939, a la qual van assistir, a més de les autoritats locals, més de dos mil devots. L’impacte d’aquest recolzament religiós i popular va fer que s’acordara de manera unànime la formació de les juntes respectives d’ambdues associacions. La junta dels “Caballeros del Pilar” estava constituïda per mossén Manuel Llopis Iborra (director espiritual), Amando Zaragoza Llácer (president), Enrique Oltra Codoñer (vicepresident), Francisco Romá Masiá (secretari) i Emilio Raduán Casamitjana (tresorer) i per vocals Vicente Gimeno Botella, Ramiro Mataix Aracil, Romualdo Aracil Casasempere, Jorge Silvestre Andrés, José Ferrándiz Carbonell, Camilo Gisbert Casanova i Rafael Terol Aznar.

Article de Joan Xavier Gisbert, periódic Ciudad (1985)

La Congregació mariana dels “Caballeros de Nuestra Señora del Pilar” va ser fundada el 2 de febrer de 1928 per l’arquebisbe de Saragossa, Rigoberto Doménech, alcoià de naixement. Els ideals d’aquesta congregació de devots eren “asociarse a los hombres de todos los estados y clases sociales que sienten devoción a la Virgen del Pilar, para fomentar su amor y el esplendor de su culto; acostumbrar, con su ejemplo, a los hombres a practicar su fe en público, aumentando en ellos el fervor religioso por medio de la devoción mariana, y, por último, procurar el aumento de la moralidad y prácticas cristianas”. Per aconseguir tots aquestos propòsits, els “Caballeros” havien de seguir una sèrie de pràctiques, com “saludar fervorosamente cada día a la Señora con un Ave María acompañada de la jaculatoria: «Bendita y alabada sea la hora en que María Santísima vino en carne mortal a Zaragoza”; “visitarla cada día, a ser posible, en su Santa y Angélica Capilla; y, ausente de Zaragoza, en donde se halle”; “velar ante la Señora media hora cada mes, en el día y hora que se le señalare” i, finalment, “asistir… a la misa de comunión general que el día 2 de cada mes se celebra en la Santa Capilla, a las fiestas del 2 de enero y 12 de octubre, y a los actos que se organizaren para conmemorar el aniversario de la fundación de la Congregación”.

Prèviament a la constitució d’aquesta congregació dels “Caballeros del Pilar”, el 12 d’agost de 1902, per decret de l’arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila y Romero, van ser agrupades les dames espanyoles per a constituir la “Corte de Honor de Señoras a María Santísima del Pilar”, els fonaments de la qual eren els de “venerar a la Santísima Virgen bajo el glorioso título del Pilar y fomentar y propagar su culto y devoción”, “rendirle homenaje del más tierno y filial amor, velando diariamente ante su Sagrada Imagen en su Santa Capilla por el favor dispensado de visitarnos en carne mortal”, “obtener la protección de María en favor de la Iglesia y su Cabeza visible el Romano Pontífice, del Prelado Cesaraugustano, de España y de los pueblos católicos” i “alcanzar para las asociadas, toda clase de gracias y bendiciones”. Per obtenir aquests postulats, calia, doncs, vetllar obligatòriament la imatge de la Mare de Déu o, cas de no poder, enviar-ne una substituta. Totes les sòcies devien resar cada dia tres avemaries “añadiendo la jaculatoria: «Bendita y alabada sea la hora en que María Santísima vino en carne mortal a Zaragoza»” i assistir a les comunions del 12 de cada mes i a les festivitats del 2 de gener, Pasqua de Pentecosta, Assumpció de Maria i diumenge del Rosari.

Les dames que formaven la “Corte de honor de Señoras” a Alcoi, dirigides pel prelat Manuel Llopis Ivorra, eren les següents: Milagro Silvestre Abad (presidenta honorària), Pilar Aracil Botella (presidenta), Paquita Rodes Masiá (vicepresidenta ), Luisa Raduán Boronat (secretària), Pilar Monllor Payá (tresorera), les vocals Inés Llácer Berenguer, Emilia Carbonell Santonja, Emilia Pérez Martínez, María Boronat Botella, Anita Moltó Botella, Lolita Gisbert Vitoria, María Gisbert Vitoria, i les cambreres Consuelo Carbonell Doménech i Ascensión Sempere Pérez.

L’arrelament de la devoció a la Mare de Déu del Pilar va ser tan ràpid que, el 10 de setembre de 1939, eixien de la nostra ciutat 700 pelegrins per a prostrar-se davant de la Mare de Déu del Pilar, a la qual havien promés acudir a resar-li després de la fi de la guerra. Amb ells anava la imatge de la Mare de Déu que l’associació tenia al seu altar, imatge que va ser exposada junt al cambril de la Mare de Déu saragossana.

L’any següent, els tres primers dies de gener, s’hi va celebrar un solemne tridu en honor al XIX centenari de la Vinguda de la Mare de Déu del Pilar a Saragossa. Per aqueixa ocasió, el capítol metropolità de la basílica va concedir autorització perquè la imatge de la “Pilarica” que hi havia a l’altar del Sant Sepulcre ostentara un dels mantos de la Mare de Déu del Pilar de Saragossa, el qual va ser objecte, durant la seua permanència a Alcoi, de diversos actes de devoció. També s’hi va realitzar una processó general, amb assistència de les autoritats militars, civils i eclesiàstiques, en la qual va ser portada la Mare de Déu als muscles pel personal del Cos de Correus i custodiada per la Guàrdia Civil, per ser la seua patrona. Al final dels actes religiosos, va haver-hi repartiment de menjar als xiquets pobres procedents de distints col·legis de la localitat.

Va haver-hi més actes d’aquestes associacions, el 14 abril, data en què, curiosament, se celebrava anteriorment la proclamació de la Segona República, i que sembla que d’aquesta manera hom volia silenciar qualsevol record. Aquest dia hi hagué la benedicció i col·locació a  l’altar de la Mare de Déu del Pilar del “Cristo Excautivo”, imatge que era propietat de la Hermandad de los Excautivos d’Alcoi. A la vesprada, “Caballeros” i “Señoras” van assistir a la processó del Divendres Sant acompanyant l’esmentat “Cristo Excautivo”. Per últim, en la festa del Pilar, s’hi va celebrar comunió general en la qual van combregar deu xiquets de diferents col·legis, als quals se’ls van entregar posteriorment diversos donatius en metàl·lic en agraïment per assistir-hi a l’acte.

El 1941, el dia de cap d’any, ambdues associacions de culte a la Mare de Déu del Pilar, van celebrar la “Fiesta del Niño”, a la qual van assistir un bon nombre de xiquets i xiquetes d’uns quants col·legis. Aquells menuts van rebre prop de 500 racions de menjar, no pas sense haver besat prèviament la imatge del Jesuset. En la festivitat de la patrona, finalment, va haver-hi tridu i comunió general, en la que van combregar deu xiquets i quinze xiquetes d’uns quants col·legis, als quals “Caballeros” i “Damas” els van regalar un aixovar complet, costejat pel “cepillo de la Pilarica Pequeña”, i pels donatius de diverses persones anònimes.

El 12 de maig de 1941, va ser entronitzada a la capella de l’Hospital Civil d’Oliver una imatge de la Mare de Déu del Pilar, donada pels “Caballeros del Pilar” i la “Corte de honor”, ubicada a l’altar que havia pagat el cos mèdic de l’hospital. L’acte va ser presidit per les autoritats militars, civils i eclesiàstiques, amb assistència d’una gran quantitat de fidels que, en processó, van recórrer totes les sales.

La popularitat en aqueixos pocs anys de la “Pilarica” era tan gran, que l’arxiprest d’Alcoi, mossén José Arnauda, decidí dedicar-li la nova ermita que seria construïda al barri del Tossal per donar assistència religiosa als veïns. Per això, el 30 de juliol de 1941, mossén Arnauda va sol·licitar llicència d’obres per a la construcció de dita ermita, segons el projecte redactat per l’arquitecte José Cortés, sol·licitud que va ser aprovada per la comissió permanent el 27 d’agost del mateix any. El projecte de l’arquitecte era la construcció d’una ermita al costat de la casa que servia d’escola al Tossal. El recinte devia ocupar una superfície d’uns 133 metres quadrats. En general, es tractava d’una construcció molt senzilla i amb materials molt econòmics, donada la situació d’autarquia en què vivia el país. Això va permetre que el 12 d’octubre següent, festivitat del Pilar, fóra inaugurada l’ermita “con entusiasmo indescriptible por parte de todos sus moradores, que contribuyeron hasta los más humildes para levantar el edificio y adquirir la preciosa imagen”.

Ermita del Tossal, dedicada a la Mare de Déu del Pilar, enderrocada l'any 1981. Foto: Paco Grau (periòdic CIUDAD).

Per al 1942, segons anunciava el fullet que comentem, les festes de la patrona “prometen ser muy solemnes”, sobretot gràcies a la benedicció del nou “manto misionero de enfermos, con el escudo de Alcoy, morado y bordado en oro, plata y seda, costeado por suscripción entre los Caballeros del Pilar y Corte de Honor, el cual le ha sido impuesto tres días a la Virgen zaragozana”.

L’altar de la Mare de Déu del Pilar, ubicat a l’església de Sant Sepulcre i propietat del matrimoni Zaragoza-Gisbert, s’enriquia de les donacions que feien nombrosos devots, com ara tovalles, pitxers de vidre, estores, etc.

Segons ressenyava aquest fullet, l’any 1942, els “Caballeros del Pilar” eren 229 individus i a la “Corte de Honor” hi havia 442 dones. No obstant això, quaranta anys més tard, i sobretot, amb la defunció dels seus fundadors, la institució s’hi trobava molt debilitada. Segons Joan Xavier Gisbert, el 1985, ambdues associacions encara continuaven celebrant els cultes a la Mare de Déu del Pilar a l’església del Sant Sepulcre, en sufragi del matrimoni Zaragoza-Gisbert, fundador de les associacions. Mentrestant, l’antiga ermita del Pilar, pel seu avançat estat de ruïna, desapareixia per les mateixes dates. Gràcies a les fotografies fetes prèviament per Paco Grau, podem tindre encara el record del que va ser aquella popular ermita del Tossal dedicada a la “Pilarica”.

Bibliografia

Arxiu Municipal d’Alcoi, Construcción de una ermita en el Tosal, sign. 6420/58.

Breve historia de la devoción y fe de Nuestra Señora la Virgen del Pilar en Alcoy. Memoria de las Asociaciones “Caballeros del Pilar” y “Corte de Honor”, Alcoy: Imprenta S. Botella (Moncada, 1), 1942.

Gisbert Cortés, Juan Javier (1985) “Siguen en Alcoy los Caballeros del Pilar”, en Ciudad de Alcoy, 12 octubre de 1985, p. 16.